ACOMIADAMENTS A LA TARDOR

Un començament de tardor difícil per l’ acomiadament de cinc persones properes, dues per el que en diem llei de vida, les altres tres, la Rosa, la Fina i en Josep, quasi inesperadament, amb poc més de seixanta anys. Amb algunes d’ elles m' unien esporàdics moments compartits, en altres simplement una convivència social, amb tots ells el nexe comú del respecte i l’ acceptació mútua.

Al llarg de les nostres vides anem acomiadant-nos de moltes persones, properes i menys properes, amb un sentiment de dolor i resignació per la nostre impotència davant la mort. Una resignació que ens deixa sense paraules malgrat la necessitat d’ expressar d’alguna manera el sentiment que ens produeix la pèrdua.
Tota persona ocupa un espai i té un valor dins la societat de la que en forma part, per això quan marxa esdevé una pèrdua per a tots nosaltres.

Ningú no és una illa solitària; cada ser humà

és un bocí del continent, una part del tot; si el mar

arrabassava un terrós, tota Europa resta disminuïda,

fora igual com si s’hagués endut un promontori,

igual com si s’endugués la mansió dels teus amics

o la teva; la mort de qualsevol ésser humà em

disminueix, perquè sóc part integrant de la humanitat.

I per consegüent no enviïs ningú a preguntar per qui

toquen les campanes; toquen per tu”.

JOHN DONNE